Diuen que caçar és més vell que l'anar a peu. Des
de temps immemorials, la gent es guanyava la vianda tot sortint a caçar
animals. Al principi de tot, era una mandanga, perquè calia empaitar
bèsties grosses i malalletades sense d'altres mitjans que les pedres
i els garrots. La gent guillera de l'Edat de Pedra no se sabia avenir que
faltés tant temps perquè inventessin l'escopeta de cinc trets
i els walkie-talkies o emissoretes.
Com que l'ésser humà té molts recursos, es van anar descobrint d'altres maneres més avançades de pelar les feres a base d'eines de ferro ben esmolades i, finalment, de la tan esperada escopeta de repetició. Les emissores portàtils van substituir els corns i les ridícules trompetotes que encara es feien servir temps enrera. Els escriptors catalans es van interessar pel fenomen, sobretot a partir de la llegenda del Mal Caçador, que va com lligada amb la del Comte Arnau. Es veu que hi havia un pagès que el caçar li feia perdre l'anar a missa. A resultes d'això, el cel el va castigar a haver de córrer per sempre més amb un escamot de gossos encesos de foc. Més o menys sembla que era així, tal com ho explicaven Joan Maragall i d'altres literats del país.
Avui dia, se segueix caçant amb tanta alegria i bon humor com abans. Es fa com a passatemps propi de la tardor i l'hivern. A les Guilleries, la gent hi són molt aficionats. Fins i tot, alguns veïns de Vilanova fan llargs viatges a la recerca de vedats d'alta qualitat. Aquest mes d'octubre, van anar fins a Espanya, concretament a Sierra Morena, per matar molts volàtils.
De vegades, hi ha algun fracàs, com quan s'aconsegueix llicència per fer una batuda especial contra els senglars que malmeten els conreus i, inexplicablement, després no en troben cap ni un. Cal acceptar els desenganys de la cacera amb bon humor.Però ara ja se'ns està acabant el paper per moments. Adéu siau, fins per Nadal!