Sant Moi, representat en una capçalera dels seus goigs.
Sant Moi, representat en una capçalera dels seus goigs.
que guaria els mals d'ulls i la sordesa
El gran mestre Joan Amades es va fer un fart de voltar per Catalunya a la recerca de tradicions antigues. En va trobar de l’alçada d’un campanar, però com que el temps s’esmuny i la gent es va morint, ara passa que de les històries ressenyades als seus libres, la gent ja no es recorda de res. Un d’aquests casos és el de l’aplec de Sant Moí, en memòria d’un sant baró que havia viscut en una ermita isolada del terme de Besora, i que reunia molta gent devota de la plana de Vic i rodalies.Aquest bon home feia esclops sense eines i quan els tenia enllestits els deixava vora el camí perquè els agafés algun pobre. Com que era sord, no parlava mai. En ser mort, tot el volt de l’ermita es va omplir de lliris blanquíssims i tan olorosos que el seu perfum arribà fins molt lluny. La gent va anar a l’ermita i la van trobar tota enllumenada d’una suau claror de cel. El sant no era enlloc perquè tan bon punt havia mort, una colla d’àngels se’l va endur cap al cel, segons que van testimoniar uns pastorets d’allà a la vora. En fi, són coses meravelloses que ara ja no passen.
Del seu aplec, en deien el dels sords perquè hi anava tota la gent afectada de sordesa per recollir un oli curatiu que també servia per guarir els mals dels ulls. Justament per això, alguns s’hi referien amb el nom de l’aplec de les lleganyes, que ja és tenir mala llet. Hi repartien també uns panets que els pagesos posaven als graners, cases i corrals i que servien per matar les rates. Amades diu que a la plana de Vic la gent invocava sant Moí perquè els infants no fessin rebequeries. És així que avui dia l’hauríem d’estar invocant cada moment, però ja ningú no es recorda d’aquest pobre sant, que celebrava la seva festa i aplec el 7 de juny. En fi, se’ns està acabant el paper per moments. Adéu-siau!