A la recerca de l'àguila perduda

Els ornitòlegs temen que l'obertura dels cingles de Tavertet al turisme dificulti la reimplantació d'algunes aus rapinyaires a la zona

L'obertura d'una ruta d'escalada als cingles de Tavertet, al sector nord-oriental d'Osona, ha reobert el debat sobre l'equilibri entre desenvolupament econòmic -aquesta vegada a partir del turisme rural- i preservació dels ecosistemes. Absents a la polèmica a tres bandes que mantenen conservacionistes, Administració i empresaris turístics, les aus rapinyaires que sobreviuen als cingles de Tavertet també tenen la seva història particular.

L'aufrany és un petit voltor blanc i negre. Viu en terrenys espadats, cingles i penya-segats, sempre resguardat de qualsevol brogit. Més oportunista que altres voltors, que s'alimenten exclusivament de despulles de la ramaderia, l'aufrany també sobreviu en ocasions gràcies al que troba en abocadors i escombraries. És una espècie de carronyaire considerada com a Endangered i en Large decline a Europa, i a l'Estat espanyol, catalogada com a Vulnerable al Libro Rojo de los Vertebradors de España. La legislació de la Generalitat també l'inclou en la llista d'espècies sensibles a protegir.

Joan Real, expert en aus rupícoles -que viuen en cingles- del Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona, explica que, si bé a Catalunya l'espècie havia habitat la major part del país al segle pasat, actualment només en queden una quarantena de parelles al Pre-Pirineu lleidatà. A la resta de Catalunya, l'espècie es dóna pràcticament per extingida. Des de 1992, però, s'ha observat regularment una parella als cingles de Vilanova de Sau, al bell mig de les Guilleries, on ha criat amb èxit cada any.

Aquest fet, segons Joan Real, "es pot qualificar d'excepcional", i en la seva opinió, "dóna una gran rellevància biològica i conservacionista als cingles del Collsacabra". Tot i viure als cingles de Vilanova, al sud del pantà de Sau, la parella freqüenta els cingles de Tavertet, al nord de l'embassament, on hi obté aliment i hi té posadors i dormidors. Les condicions de tranquil.litat i d'aliment òptimes per a l'espècie que es troben en aquesta zona fan ser optimistes els científics, que no perden l'esperança que l'aufrany pugui tornar a habitar amb regularitat aquestes muntanyes del Sistema Transversal, lluny de l'exili pirinenc en què viu des de fa dècades.

L'AGUILA VIUDA

A la mateixa zona per on des 1992 campa la parella d'aufranys, entre els anys cinquanta i seixanta s'hi van construir els pantans de Sau i Susqueda. L'aigua va negar grans extensions de conreu i pastures on fins aleshores les aus rapinyaires havien trobat aliment en abundància. La construcció dels pantans va anar acompanyada de l'abandonament de la zona de l'àguila daurada, l'au que la Història Natural dels Països Catalans qualifica com l'àguila per excel.lència al nostre país. La que simbolitza la força i la majestuositat de les aus rapinyaires.

Actualment, però, l'espècie es troba acantonada als Pirineus i en algunes serres meridionals tarragonines. L'any 1989, se'n va detectar una parella als cingles de Tavertet, dues dècades després que se l'hagués deixat de veure pel Collsacabra. L'intent de cria, però, no va prosperar. Aquell mateix any, es va trobar un dels dos exemplars mort, abatut per trets d'una escopeta. Des d'aleshores, i ja fa 10 anys, l'altre exemplar continua a la zona, però sense criar. Ornitòlegs i naturalistes esperen amb candeletes el dia que podran anar a fer esquellots a Tavertet. Això voldrà dir que l'àguila vídua dels cingles ha trobat parella i que hi ha possibilitats que l'àguila per antonomàsia torni a ser al Collsacabra.

El principal impediment per a la reimplantació de l'àguila daurada lluny del Pirineu és la falta d'aliment. Les epidèmies i la progressiva substitució d'espais oberts de cultiu i pastura per masses arbrades que ha patit el país durant la segona meitat de segle, han fet disminuir espectacularment la població de conills i llebres, unes de les preses favorites d'aquesta rapinyaire, poc avesada a caçar rèptils o animals més petits.

Jordi Camprodon, biòleg i coautor del recentíssim atles de fauna vertebrada d'Osona, advoca per una millor gestió de caça -vacunació dels exemplars malalts i no alliberar-ne d'altres de procedència dubtosa- i l'aplicació de mesures agroambientals, com deixar un marge d'entre quatre i sis metres sense tractar amb plaguicides en cada conreu. Aquesta última mesura, que facilitaria la supervivència d'insectes de què s'alimenten algunes preses de les rapinayires, s'hauria de compensar amb ajuts europeus. Tot plegat combinat amb l'explotació cinegètica de determinades finques, com a substitutiu de l'explotació agrícola i ramadera. "Hi ha gent disposada a anar a caçar en un lloc autèntic, on trobarà perdiu que sap que no l'han deixat anar el dia abans", reafirma Jordi Camprodon.

En els últims temps, però, a la falta de preses naturals amb què alimentar-se, s'ha afegit un altre enemic de la reimplantació de rapinyaires en àrees de les quals havia desaparegut. És el que els científics n'anomenen, amb aquest seu llenguatge sempre tan eufemístic, la freqüentació. I que en un llenguatge molt planer vol dir gent que emprenya. En ocasions, molta gent. En ocasions, molta gent molt mal educada (en el sentit més literal de la falta d'educació ambiental). I en ocasions més extremes, però no per això inexistents, molta gent molt mal educada molt cridanera i amb moltes bosses de patates i llaunes de coca-cola per deixar per terra.

En aquest sentit, el principal cavall de batalla d'ecologistes i ornitòlegs és l'anomenada via ferrata de Tavertet. Una ruta d'escalada horitzontal que segueix la pràctica totalitat dels cingles de Tavertet, afectant zones on niuen algunes rapinyaires que si se les molesta gaire hi ha perill que en marxin. La ruta ha estat impulsada pel Consorci de Promoció Turística Vall de Sau-Collsacabra, un organisme que aplega bona part dels ajuntaments de la zona, l'àrea d'Esports i Turisme de la Diputació i diferents empresaris turístics de la comarca. La via ferrata, en funcionament des de fa quasi un any, és a un pas d'arribar als tribunals de justícia.

UN MILIO PER UN OU

"La via ferrata és la punta de l'iceberg", conclou Jordi Camprodon. Conservacionistes i estudiosos de la fauna observen amb preocupació l'auge del turisme rural i l'obertura de noves vies fins ara inaccessibles a grans masses de població. El propi Joan Real es mostra pessimista respecte a la fauna del Collsacabra si la via ferrata no es desmunta totalment: "Coneixent el que ha passat i segueix succeint a les vies ferrates obertes als parcs naturals de Montserrat i Sant Llorenç del Munt", on falcons i àguiles perdigueres han fracassat reiteradament en la cria, han abandonat els nius o fins i tot han arribat a desaparèixer, "les conseqüències que poden esdevenir als cingles de Tavertet poden ser importants i negatives", especialment per espècies molt gràgis com l'aufrany, l'àguila daurada, el falcó o el duc.

L'àrea on s'ha construït la via ferrata i rodalies, explica Joan Real, té una importància faunística "elevada", bé perquè hi crien espècies molt rares o amenaçades en el context europeu i català, bé perquè és una comunitat ben estructurada, "amb la majoria de nivells de la cadena tròfica, des dels consumidors, predadors fins els necròfags, fenomen cada cop més difícil de trobar al nostre país". Els impulsors de la via ferrata, en canvi, tot i haver donat recentment un pas enrere en decidir tancar-ne part del recorregut, han mantingut des del principi que el traçat pel qual discorre ja havia estat freqüentat en dècades anteriors per pastors i gent de bosc, sense que aleshores la fauna se n'hagués ressentit.

Si en el cas de l'aufrany i l'àguila daurada la recuperació de l'espècie als cingles del Collsacabra és incipient o fins i tot encara inexistent, d'altres hi han perviscut malgrat les diferents amenaces que han patit. El cas més paradigmàtic és el del falcó pelegrí, "una espècie molt sensible a les molèsties humanes a les cingleres", en paraules de Joan Real. El falcó pelegrí va sobreviure a l'espoli de nius que va posar-se de moda els anys setanta i vuitanta. Espoli per aconseguir exemplars per a la cetreria, o fins i tot, a mans de col.leccionistes. "Hi ha qui pot arribar a pagar un milió de pessetes per tenir un ou d'una au rapinyaire en extinció; com més escassa és l'au, més car és l'ou", explica Jordi Camprodon.

Espècie considerada com a rara a Europa, on les seves poblacions van patir una gran davallada posterior a la segona guerra mundial arran de la utilització de pesticides organoclorats, i especialment protegida als Estats Units, actualment quatre parelles nien als cingles de Tavertet. De fet, el falcó pelegrí, també conegut com esparver blau, hi fa vida, als cingles. "Hi caça, s'hi para, hi desfà les preses", diu Camprodon. El fet que tinguin a prop excursionistes poc avesats a freqüentar cingleres -la instal.lació de Tavertet els ho posa molt fàcil- pot acabar provocant el que no van aconseguir pesticides i espoliadors d'ous. La fugida del falcó dels cingles del Collsacabra, i el fracàs definitiu de la reimplantació a la zona de l'àguila daurada o l'aufrany. Probablement, els tribunals de justícia hauran d'acabar decidint si la recerca de l'àguila perduda és comptabile amb la recerca del turista delerós de natura.

Josep Comajoan